Concert inaugural

Programa

J. CH. BACH | Magnificat en Do major, CW E22

Magnificat

Et Misericordia

Fecit Potentiam

Gloria Parti et Filio

Et inSaecula Saeculorum

C. PH. E. BACH | Simfonia en Si bemoll major, H.658

Allegro di molto

Poco adagio

Presto

J. S. BACH | Magnificat en Re major, BWV 243

Magnificat anima mea dominum

I exultavit spiritus meus

Quia respexit

Omnes generationes

Quia fecit mihi magna

Et misericordia eius

Fecit potentiam

Deposuit potentes

Esurientes implevit bonis

Suscepit Israel

Sicut locutus est

Gloria

...

Notes de mà

El concert inaugural presentarà una visió variada de la família Bach que inclourà dos Magnificats -un de Johann Christian i l’altre del pare Johann Sebastian. Aquestes dues obres abraçaran una Simfonia de  Carl Philipp Emmanuel -autor d’obres que es consideren precursores del classicisme. Observarem doncs tres generacions i tres mirades estètiques diferents.

Johann Sebastian Bach, nascut el 1685 és la icona de la família més famosa de músics. Va tenir vint fills -set en el matrimoni amb Maria Bárbara Bach, que era la seva cosina segona, i dels quals sobrevisqueren quatre i tretze amb Anna Magdalena Wilcke, dels quals en varen sobreviure cinc. Finalment cinc fills de J.S. Bach es dedicaren a la música, essent aquest a més del pare el mestre.

Johann Christian i Carl Philipp Emanuel Bach no podem obviar que foren músics importants però que poden haver quedat en un segon terme per una banda per la colossal figura del seu pare i per l’altra per l’eclosió del classicisme -ja que les seves obres estan escrites en el que podríem dir l’època de transició. Però cal tenir en compte que sense ells potser no haguessin existit en la seva justa mesura Haydn o Mozart. I en la seva època tingueren una transcendència musical fins i tot superior a la del seu pare.

Johann Christian Bach (1735-178) fou el darrer fill de Johann Sebastian i va nàixer quan el seu pare comptava ja amb cinquanta anys. Un temps prou gran per marcar una diferència d’estils evident entre ambdós. Malgrat que Johann Sebastian s’encarregà de la seva educació fins que morí el 1750, Johann Christian després visqué amb Carl Philipp Emanuel Bach i s’acabà de formar  amb el Pare Martini a Bolonya -el mateix amb qui es formaria més tard W.A. Mozart. Es convertí del luteranisme al catolicisme, dedicant molt temps a la composició de música religiosa, inclòs el Magnificat que escoltarem. Es tracta d’una obra molt més curta que la del seu pare, amb un aire italitanitzant i quasi operístic, tret de la fuga final “Et in saecula saeculorum", amb un contrapunt que havia perfeccionat en les seves lliçons amb el Pare Martini. L’estil galant podria definir la música del conegut com a “Bach londinenc”.

Carl Philipp Emanuel Bach fou el segon fill de Johann Sebastian i la seva primera muller. Ben conegut com a clavecinista al servei del rei Frederic de Prússia, es desplaçà després a Hamburg com a Kantor i director de música, succeint a Telemann, qui, per cert havia estat el seu padrí. Podríem dir que és un dels iniciadors de l’estil clàssic, així com un dels compositors del període galant. Va escriure divuit simfonies, amb una durada que oscil·len entre els deu i els dotze minuts.  La Simfonia H.658 fou escrita a Hamburg el 1773.  S’inicia amb un Allegro di molto ben modulant i un punt impulsiu, abans de passar per un Poco adagio força breu, amb una melodia a la italiana i clou amb un Presto que curiosament comença en mi bemoll.

Clourà el Magnificat de J.S. Bach, amb text en llatí extret de l’evangeli de sant Lluc -on es reprodueixen les paraules d’alegria que Maria dirigeix a Déu després de saber que serà la mare de Jesucrist. L’obra va ser interpretada el dia de Nadal de l’any 1723 a la Thomaskirche de Leipzig en la primera gran celebració litúrgica de J. S. Bach en el càrrec de Kantor. Una obra gairebé de presentació de Bach, on aquest va mirar de complaure tant als feligresos com a les autoritats luteranes. El Magnificat bachià és una de les obres més extraordinàries, lluminoses, emotives i alegres de l’àmplia producció religiosa de Bach.  Segurament això recau en l’absència de recitatius o la renúncia a l’ària da capo. Aquests dos factors units a la solidesa i l’equilibri de l’estructura de l’obra, determinen que el Magnificat sigui una obra extraordinàriament unitària. La tonalitat de Re Major i la brillant plantilla orquestral, denoten un caràcter obertament festiu en aquest Magnificat, que no deixa de banda connotacions nadalenques.

Santi Riu