JONC AMB GIULIANO CARMIGNOLA

Jove Orquestra Nacional de Catalunya. Giuliano Carmignola, violí solista i director

PROGRAMA

A. VIVALDI: Concierto para violín en mi mayor, Op. 3 No. 12, RV 265

Allegro

Largo

Allegro

A. VIVALDI: Concierto Grosso para violín, Mogul RV 208

Allegro

Recitativo. Grave

Allegro

J. S. BACH: Concierto para violín en la menor, BWV 1041

Allegro

Andante

Allegro assai

J. S. BACH: Concierto para violín en mi mayor, BWV 1042

Allegro

Adagio

Allegro assai

Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)

Giuliano Carmignola, violí solista i director

...

No hi ha constància que Vivaldi conegués a Bach ni la seva música, tot i que alguns compositors com Heinichen o Stözel, que admiraven l’obra d’ambdós van tenir contacte amb ells. En canvi, sí que sabem que Bach va conèixer els concerts vivaldians de l’opus 3, fet que el va motivar en el moment de compondre. I malgrat l’obra de Vivaldi va caure en desgracia a la mort d’aquest, el fet que Bach fes arranjaments d’alguns dels seus concerts va propiciar que una vegada la figura bachiana va tornar al lloc que li pertocava històricament després de la seva mort, també es donés a conèixer l’obra del compositor italià durant la segona part del segle XX.

El que queda clar i evident a dia d’avui és que ambdós compositors que coincidiren cronològicament alguns anys de la seva vida, han deixat algunes de les millors obres per la historia de la música i avui en dia són considerats dos dels més grans compositors no tan sols del barroc, sinó de tots els temps.

El Concert per a violí Op. 3 No. 12, RV 265 és el darrer de la col·lecció que Vivaldi va escriure com a L’Estro Armonico i que va aportar una notable fama al compositor. En particular podem ressaltar-ne un segon moviment tan dolç com melangiós. Per altra banda el seu concert per a violí “Il Grosso Mogul” RV 208 és una de les seves obres més interpretades i el mateix compositor en feu algunes versions que difereixen entre elles. Es creu que agafa aquest sobrenom per la relació que tingué amb el llibret de l’òpera “Il gran Mogol” de Domenico Lalli. De fet molts comerciants venecians tenien relacions amb l’imperi indi del Gran Mogol i Vivaldi s’inspirà en els seus testimonis per escriure aquest concert. L’obra suggerí a Johann Sebastian Bach a fer-ne una transcripció per a orgue, que trobem amb el número de catàleg BWV 594.

Johann Sebastian Bach va escriure un bon nombre de concerts, molts d’ells per a clave, a més dels coneguts concerts de Brandenburg. Sabem, tal com hem dit abans que admirà l’obra de Vivaldi, del qual va adaptar alguns concerts per a violí i els va transformar en obres per a clavecí i orgue, enriquint l’estructura harmònica i fent més evident la relació entre solista i orquestra, que ja mostren una idea clara del que coneixem com a concert modern.

Tot i que no se sap amb precisió la data de composició dels seus concerts per a violí es creu que pertanyen -de la mateixa manera que els concerts de Brandenburg- a l’època de Köthen, quan Bach era Kapellmeister del príncep Leopold. Una període que es dilatà entre els anys 1717 i 1721, i en el seu transcurs dels quals es creu que escriví més concerts per a violí que ja no ens han arribat, tot i que sí disposem d’alguna transcripció d’algun concert realitzat a Leipzig més tard.

Bach incorpora el contrapunt en la seva obra, fet que enriqueix els seus concerts si els comparem amb l’aparent senzillesa dels vivaldians i dona una part més important a l’orquestra -especialment en els moviments extrems, ja que en els moviments lents la formació orquestral fa de simple acompanyant. En canvi, ofereix igual que el mestre italià una forma tripartida. En el concert núm. 1 podrem observar el clar diàleg entre solista i tutti -conegut com a ritornello- i sentirem com quan entra el solista l’orquestració es torna més lleugera.

La bellesa de l’Andante esdevé el moviment més extens de tots, fet que evidencia la inspiració del seu autor i el seu lloc prominent en l’obra. També en el Concert núm. 2 l’Adagio, de gran senzillesa i puresa de línia és la part més inspirada, que està envoltada per un Allegro en forma da capo i un rondó expressiu, breu i virtuosístic.

Així doncs gaudim d’aquest diàleg entre la música bachiana i la italiana de la mà de Giuliano Carmignola, un dels violinistes barrocs més reconeguts, que fou deixeble de personalitats com Nathan Milstein o Henryk Szeryng i que ha treballat amb directors tan importants com Claudio Abbado, Ottavio Dantone o Christopher Hogwood. Tota una referència que ens aproparà a la música barroca i que de ben segur exercirà com a pol d’atracció per aquesta formació de joves però d’excel·lent nivell que és la Jove Orquestra Nacional de Catalunya.

[Santi Riu]