Música nocturna

Programa

F. Schubert (1797-1828) | Notturno en Mi b Major, Op. 148, D897

Raquel Castro, violí; Amparo Lacruz, violoncel; Astrid Steinschaden, piano

M. Blancafort (1897-1987) | Nocturns núm. 1 (Moderato) i 5 (Con anima)

Jordi Castellà, piano

F. Pedrell (1842-1922) | Trio-Nocturn núm.1, Op. 55

Raquel Castro, violí; Amparo Lacruz, violoncel; Astrid Steinschaden, piano

L. Boccherini (1743-1805) | Quintet de corda G.324, Op.30. "Música nocturna dels carrers de Madrid"

Olga Aleshinsky i Corrado Bolsi , violí; Anna Puig, viola; José Mor i Laia Puig, violoncel

M. Ponce (1882-1948) | Estampas nocturnas: La noche

Olga Aleshinsky, Corrado Bolsi, Raquel Castro i Ludmila Railean, violí; Ashan Pillai i Anna Puig, viola; Amparo Lacruz, José Mor i Laia Puig, violoncel; Jonathan Camps, contrabaix

...

Notes de mà

Schubert va escriure només tres trios per a piano violí i violoncel, encara que un d’ells, el D. 897 en Mi bemoll major, és només un moviment lent per una obra de majors dimensions que no arribà ni tan sols a esbossar. Es tracta de composicions dels dos darrers i fecundíssims anys de la seva vida, 1827 i 1828, i sobreviuen en el repertori per la seva maduresa i riquesa de les idees musicals. Els trios demostren el domini que l’autor tenia del piano, utilitzant una gran extensió del teclat, introduint una enorme quantitat d’efectes tímbrics, d’aquesta manera, gran eficàcia i encant. Podrem sentir una obra que cohabita entre dos estats d’ànim ben diferents: per un costat la malenconia lírica i per l’altre els evidents moments d’eufòria.

El Nocturn es tracta d’un moviment únic per a trio -ara es creu que aquest moviment lent va ser el primer candidat per al Trio amb piano en si bemoll major- amb el nom d’”Adagi”, tot i que un editor posterior va adjuntar el sobrenom més romàntic.

I continuant amb el Nocturn, però aquest cop situant-lo a Catalunya, podrem sentir un dels seus compositors cabdals: Manuel Blancafort (1897-1987). Conegut especialment pel “Parc d’atraccions”, que Ricard Viñes donà a conèixer, escriví Cinc Nocturns, que esdevenen obres que semblen mirar cap a l’interior. El primer -1930- sembla contemplar la natura, amb una evident ambigüitat tonal que ens apropa a la nit. En canvi el n. 5 (1941) sembla estar en una etapa més abstracta, menys sensorial, i el caràcter agitat de la música plasma els anys convulsos que el compositor acabava de viure.

El tortosí Felip Pedrell (1841-1922) va destacar com a compositor i musicòleg. Entre la seva prolífica obra figuren diverses òperes, obres simfòniques, composicions de cambra, diverses peces de caire religiós i sarsueles, entre moltes altres. En el camp de la musicologia, cal tenir en compte el seu caire pioner, i el llegat que va deixar amb diverses obres. També va impulsar la recuperació de la música coral catalana i el treball sobre la música popular. La seva influència és clau en altres compositors coetanis com Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard o Higini Anglès, així com també en la música clàssica posterior. El mateix Pedrell confessa en primera persona la seva debilitat per Chopin en la seva primera etapa com a compositor: “L'any 1872, es va agravar la nocturnitis crònica que patia, i que va ser influenciada per Chopin i Field i vaig publicar, quasi a les al mateix temps, dos nocturns (en sol menor i en la major). Chopin pur el primer -Premier Nocturne-Cuarteto, potser amb la idea de conquerir algun editor francès, van ser reescrits posteriorment per a trio sense harmònium amb el mateix títol de Nocturne-Trio op 55. Musicalment el nocturn fluix entre el to crepuscular i líric, dins del comediment esperat en la música de saló, però amb moments de gran intensitat, on violí i violoncel alternen el material temàtic de diàleg constant, sustentat harmònicament per un piano que desgrana combinacions només pròpies d’un acompanyament vocal tradicional.

La Música nocturna de las calles de Madrid és un quintet per instruments de corda escrit al voltant de 1780 per Luigi Boccherini, compositor italià al servei de la Cort espanyola des de 1770 fins el 1805. L’obra descriu els bulliciosos carrers de la nit a Madrid.

Agafant aquesta inspiració, sembla mirar amb nostàlgia l’alegria i el bullici de la capital espanyola, recordant el so de les campanes de les esglésies en el seu senyal per l’oració vespertina, els balls populars que foren el delit del seus joves o els captaires cecs tocant fins que els soldats donen el toc de Tretreta de mitjanit amb la seva recollida en les casernes. L’obra es feu famosa a Espanya en vida de Boccherini. El seu punt més conegut és l’arranjament de la Ritirata, el moviment incorporat al quintet de piano G. 418 i el quintet de guitarres G. 453. Sorprèn el comentari que en feu el compositor al seu editor “L’obra és absolutament inútil, inclús ridícula, fora d’Espanya, perquè el públic no pot esperar entendre el seu significat, ni els artistes que la desenvolupen com ha de ser interpretada”

Estrenada el 1923, “Estampes nocturnes per a orquestra de cordes” és el resultat del primer viatge del compositor mexicà Manuel M. Ponce a Europa de 1904 a 1906. Aquesta obra, d’enorme dificultat tècnica per les cordes, presenta influències texturals del romanticisme tardà i de l’impressionisme.

L’obra està dividida en quatre moviments. El primer, “La nit”, evoca un moment nocturn ple de melangia amb lleus tocs de fantasia i imaginació. Podríem dir que transita en el domini d’un subtil impressionisme romàntic, si ho podem dir així.

Santi Riu